M'he engolit la lluna, finalment: serà amb mi per sempre més. Per sempre més, deixo enrere la meva natura humana. D'ara endavant seré, només, llop.
Espera'm qualsevol nit.

La lluna roja arran de la mar
em regalima encara pels llavis
mentre em somrius
per darrera vegada.

Una sola Lluna al cel.
Un sol Home-llop a la Terra?

Dormir amb els ulls oberts com dues llunes plenes: la maledicció de l'homellop.

Lluna plena. Eclipsi de lluna.

Ser i no ser.

I tornar a ser, dolorosament.

Després d'aquest petit homenatge al mestre Joan Brossa (Nimue, vos us en vau adonar la primera), l'homellop s'endinsarà al bosc d'altres alfabets; no sap si hi tornarà, perquè aquest homellop no coneix costums ni rutines; ha estat feliç a la Llobera, i això ja és molt.

Aneu amb compte, però: els seus ullals sempre estan a l'aguait. Sempre us estan a l'aguait.

Auuuuuuuu!



(Com que em passo la vida udolant, Elur, se m'havia passat.)